Castell de Castelnou – taula d’orientació

Vista des de Madrid o des de París, la frontera es redueix a una línia de cims alts, una barrera geogràfica: el límit entre dos estats. Vistes des d’aquí, però, aqueixes muntanyes constitueixen un territori protector, un espai comú entre les dues bandes de Catalunya i una de les pedres angulars de la seua identitat. Existeix una connexió profunda amb l’altra banda dels Pirineus, que sempre s’ha mantingut malgrat una història complexa: abans de ser integrat al reialme de França, el territori va formar part del Principat de Catalunya i durant uns quants anys del Reialme de Mallorca. Relleu, sòls, microclima, metalls… els Pirineus també han modelat les característiques físiques de tota la regió. La història del territori, les seues fronteres, les seues riqueses: tot se reflecteix en el seu paisatge. Viu aqueixa història tan rica com variada! Les muntanyes i les mars també tenen la seua història! Fa quaranta milions d’anys, la col·lisió d’Europa amb la placa ibèrica va crear una serralada alta i estreta: els Pirineus. Aleshores, aquestes muntanyes joves eren, aproximadament, un terç més altes que avui: el Canigó podria haver arribat als 4.000 metres. Uns vint milions d’anys més tard, se va obrir el golf de Lleó i la Mediterrània va començar a banyar les costes de la regió. Més endavant, el mar va avançar cap a l’interior i va arribar a cobrir la plana del Rosselló. Fa dos milions d’anys, el clima se va tornar inestable. La Terra se va refredar i se van formar capes de gel. Des de llavors, les glaciacions se van anar succeint a un ritme ‘ràpid’, almenys segons els estàndards geològics: cada 100 000 anys. Durant els períodes freds, els glaciars van esculpir les valls d’altitud. Al llarg de la costa, el nivell de la mar va baixar unes quantes desenes de metres i, de vegades, se va retirar algunes desenes de quilòmetres: el Rosselló va duplicar la seua superfície! Les vessants eren més pronunciades, els rius fluïen més ràpidament i l’erosió augmentava. Durant els períodes càlids, va passar el contrari: el nivell de la mar va pujar, la plana del Rosselló se va reduir i s’assemblava al que és avui dia. L’erosió a les valls se va alentir. A poc a poc, va emergir el paisatge que veiem actualment: un terreny muntanyós, una plana fèrtil i la costa mediterrània. És en aqueix escenari on se desenvoluparà la història humana… Les arrels dels lligams transpirinencs són antigues. Les podem fer remuntar, com a mínim, a la fi de l’Imperi Romà. L’any 410, després del saqueig de Roma, els visigots van ser enviats per l’emperador al sud de les Gàl·lies i a Hispània amb l’objectiu de pacificar aquestes províncies. El seu rei se va establir a Tolosa, des d’on administrava, entre altres zones, el territori que més tard esdevindria els Pirineus catalans. Poques dècades després, un altre poble germànic, els francs, va expulsar els visigots de Tolosa. Des de l’any 508, la capital se va traslladar a Narbona, i a partir del 531, a Barcelona. La situació se va mantenir estable durant gairebé dos segles, i se van començar a formar vincles entre les dues bandes dels Pirineus. Els visigots van resistir als francs, però a principis del segle VIII, en pocs anys, van caure davant la invasió musulmana. Després del 719, els seus antics territoris al nord dels Pirineus van formar la cinquena província d’Al-Àndalus. La seua capital era Narbona. A finals del segle VIII, els francs, sota el regnat de Pipí el Breu i, més tard, sota el de Carlemany, van expulsar els musulmans i van ocupar el seu lloc. Després de la conquesta de Barcelona, els francs van establir una nova jerarquia: a partir d’aleshores, els comtes van administrar la Marca Hispànica, un conjunt d’uns vint territoris assentats sobre els Pirineus. En teoria, els senyors locals s’havien de subordinar als francs; en realitat, però, aviat van mostrar un fort esperit d’independència. Agrupats al voltant del comtat de Barcelona, els comtats de la Marca Hispànica van formar el nucli del que esdevindria el Principat de Catalunya que, més tard, configuraria la Corona catalano-aragonesa amb els regnes d’Aragó, València, Sicília i Nàpols. El vescomtat de Castellnou als Aspres se va constituir a final del segle X. L’any 988, el comte de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta, va començar a construir un castell nou, per establir-hi la seu d’un nou vescomtat, format pels territoris del nord de Besalú. Va agafar el nom de vescomtat de Vallespir (Vallis Asperi, Vall dels Aspres), o de Castellnou dels Aspres. El nebot d’Oliba Cabreta, Sentill de Cameles, va ser el primer senyor de Castellnou dels Aspres. Seu dalt d’una fortalesa encimbellada als primers turons dels contraforts pirinencs. La plana del Rosselló domina enmig d’un entorn de matollar rocós, on les vinyes i els xiprers creen un paisatge típicament mediterrani. La mar és a prop: se pot veure al nord-est, a uns trenta quilòmetres de distància. En aqueixa regió, la mar també ha tingut un paper fonamental: tots els paisatges alentorns, acuradament conreats, han estat modelats en gran part pels humans, però també deuen molt a la mar. Des de molt aviat, la Mediterrània hi va permetre el desenvolupament del comerç i de l’intercanvi: viatgers grecs i després romans van desembarcar en aquests territoris des de fa, almenys, 2 600 anys. Van portar vinyes, oliveres, xiprers… i en aquesta plana del Rosselló hi van trobar condicions favorables per al seu cultiu. Així doncs, aquests sòls fèrtils són un altre regal de la Mediterrània, que data d’un període anterior: el Pliocè, fa 2 milions d’anys… Cap al segle VI aC, el comerç va començar a prosperar al voltant de la Mediterrània, amb l’arribada i l’establiment de ports comercials grecs. Els grecs portaven dues mercaderies essencials: l’oli d’oliva i, sobretot, el vi! L’èxit era garantit mentre durés el monopoli. Però, al cap de pocs segles, els grecs i després els romans van introduir i van plantar vinyes; el paisatge se va transformar… Aquests comerciants s’interessaven pels metalls: coure, plata, or… provinents de les mines dels Pirineus. Llavors, els tres principals emporis de la regió eren Àgate (Agde a l’actual departament de l’Erau), Empúries a l’Alt Empordà, al Principat de Catalunya) i un poble mític que els grecs localitzaven entre els dos. El nivell de la mar fluctua al llarg dels períodes geològics, impulsat per factors tant globals com locals. En aquest territori, se van combinar ambdós factors: just abans de les glaciacions, al Pliocè (fa 2 milions d’anys), el nivell de la mar era generalment força alt. A això se va afegir un efecte local: quan se va obrir el golf de Lleó, fa uns quants milions d’anys, la regió entre les Alberes i les Corberes se va enfonsar. La mar va envair aqueixa depressió i va penetrar gairebé 30 quilòmetres terra endins. En aquella època, Perpinyà se trobava sota l’aigua i la platja era a Tuïr! En canvi, durant les glaciacions, de vegades el nivell de la mar podia baixar més de 100 metres en comparació amb el nivell actual. Aleshores, la línia de costa se va retirar diversos quilòmetres, i les valls se van enfondir… Durant els dos darrers milions d’anys, aqueixes fluctuacions han ajudat a modelar el paisatge i els sòls de la regió. De la mar a les muntanyes, els contrastos són sorprenents, amb microclimes que avui dia donen lloc a gairebé 30 unitats de paisatge diferents, agrupades en 11 àrees principals, incloent-hi els Aspres. La zona dels Aspres la formen turons rocosos i boscosos, amb importants variacions d’altitud, que van de 150 fins a més de 1 300 metres. Aquest paisatge impressionant explica el nom de la regió: «aspre», que en català significa «dur» o «rocós», fa referència a un terreny difícil i escarpat, però també a unes terres àrides. En un dia clar se poden veure Agde i Seta: recomanem de portar prismàtics! Fixeu-vos que al primer pla hi ha la franja costanera de Leucata, al límit entre l’estany de Salses i la Mediterrània, i primer poble del Llenguadoc. Al nord de Castellnou dels Aspres, se pot veure la plana fèrtil del Rosselló i, a la llunyania, la carena rocosa de les Corberes. Durant molt de temps, els territoris que ara conformen el departament van ser zona de guerra entre la Corona catalana i el Regne de França: fins al segle XVII, la frontera va discórrer al llarg de la carena de les Corberes. Els castells de Perapertusa i Querbús en són testimonis… A finals del segle X, el comte de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta, va establir el nou vescomtat del Vallespir. La situació política era complicada, amb nombroses aliances que canviaven i, de vegades, se contradeien. Les prioritats dels nous vescomtes van ser fortificar el seu castell i desenvolupar una complexa xarxa de torres de senyals per a vigilar el territori. Els reis de França van continuar reclamant drets heretats de Carlemany sobre els territoris de la Marca Hispànica. La Corona catalana, per la seua banda, reclamava territoris al Llenguadoc. Els vescomtes de Castellnou dels Aspres van continuar sent vassalls de Besalú: així, quan Besalú va passar sota l’autoritat del comte de Barcelona, el Vallespir va formar part integrant del Principat de Catalunya. Els territoris disputats en aquell moment entre els reis de França i la Corona catalana eren el Rosselló, el Conflent i la Cerdanya. El 1258, el Tractat de Corbeil va establir la frontera a les Corberes. Per a un exèrcit, era difícil creuar aquesta frontera. Els pocs passos possibles eren fortificats i vigilats (fortaleses de Perapertusa, Querbús, Fenollet, etc.). La costa permetia un pas més fàcil, però que s’estrenyia en un punt concret, a prop de l’estany de Salses. Aquest pas estret era, però, un punt estratègic clau: ambdós regnes hi van construir fortaleses rivals, a Leucata per França i a Salses per Espanya. Finalment, el Tractat dels Pirineus de 1659 va annexar gran part dels tres antics comtats al reialme de França i va traslladar la frontera al massís de les Alberes i va crear la província del Rosselló. Per fi, el 1790, la Revolució francesa va crear el departament dels Pirineus Orientals, afegint part del Fenolledès a la Província del Rosselló. Aqueixa vall del nord oest de la plana del Rosselló havia estat, des de feia temps, territori del rei de França, de llengua occitana, una de les tres llengües del nou departament, amb el català i el francès. The post Castell de Castelnou – taula d’orientació appeared first on Département 66.